La XXXII Festa de l’arbre i XXVI d’Homenatge als poetes ha estat dedicada al poeta Sabadellenc Francesc Brunet –Llobet (1956 ~2004). En aquest acte s’ha descobert la placa ‘Ombres d’un vol infinit’, realitzada al taller de ceràmica del Monestir de Sant Benet de Montserrat i que resta col·locada a la paret dels Sentiments.
Des de 1984 i en època de primavera, es ve celebrant a Santiga la 'Festa de l'Arbre'. A partir de 1990, s'enriqueix la trobada festiva en un acte cultural per a homenatjar un poeta dels Paisos Catalans, per tal de perpetuar el seu record i la paraula escrita dins del nostre entorn que és natura i alhora sentiment. Per tal motiu, es descobreix una placa a la Paret dels Sentiments en honor del poeta homenatjat, perquè serveixi de testimoni al llarg del temps. La festa és organitzada per la Associació d'Amics de Santiga
Opuscle editat amb motiu del homenatge
Placa 'Ombres d'un vol infinit'
GLOSA DEL POETA PERFIL BIOGRÀFIC D’EN FRANCESC BRUNET-LLOBET Llegit en el Homenatge
En Francesc Brunet-Llobet va néixer el 28 de gener de 1956. Aquell hivern fou el més gèlid de la història recent de Catalunya. Una nevada vinguda del nord d'Europa deixà tot el Principat fet un glaç. Era el tercer d’una família nombrosa de 6 germans. Restava doncs al mig. Lloc on de vegades, no es gaudeixen de les atencions dels primers ni les dels darrers. Al 1959, els que se n’enrecorden perquè hi eren, jo encara no, a les postres del dinar de Nadal, el Francesc es va posar dret a la cadira i va improvisar un vers que va declamar amb seguretat i que acabà amb un rodolí: ‘ Com que soc tan petitet, aquí tinc la butxaqueta per si em voleu posar un dineret’. Amb el temps, hem comprès que ell amb només tres anys, aquell Nadal ja n’era de poeta. Educat al col·legi dels Germans Maristes de Sabadell, va cursar estudis de Dret i de Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Treballà durant gairebé vint anys al Banc de Sabadell desenvolupant tasques administratives i de representació de l’entitat durant la seva expansió. Com que tenia traça i molt d’enginy, sabia reparar un electrodomèstic, fer de llauner o lampista i hom el volia tenir a prop per poder resoldre els problemes de la llar. Vital i observador. Discret i sensible, tenia el neguit per viure amb intensitat cada moment, i el talent per expressar els sentiments que floreixen amb la joventut i que mai no es marceixen. Profunds pensaments, a voltes romàntics que de forma potent va saber expressar en els seus poemes. A principis dels anys 90, inicia una etapa en la que combina la poesia i la pintura. I que ell mateix anomena de Visualitzacions Poètiques. És la seva etapa més bohèmia, en la que es mostra més actiu, inquiet i creatiu . En les obres destaqueu etapa es fusionen amb expressivitat la poesia i la pintura; que ens mostren la força del seu temperament, les seves sensacions i les seves emocions. Entenent l’art com la percepció primera per captar el més genuí de la vida. El més senzill. Aquell palpitar que neix aïllat de tot. Dins la solitud creativa. Aquella litúrgia entre formes, colors i paraules. Aquests poemes visuals es troben recollits al llibre “Visualitzacions poètiques” i que podeu llegir per internet a la seva pàgina web. Com a integrant del Grup Art’s, va participar en recitals de poesia, tertúlies, escenificacions poètiques, poesia al carrer i també exposicions de poesia visual, com ara “25+25” no fan 50”, a l’Aliança Francesa de Sabadell. Guardonat en diversos certàmens de Sabadell, Sant Cugat o Balaguer, va publicar en reculls i revistes com Laberint, Cop d’Ull, Iris, aDONA’t, Papers de Versàlia o La Maga - suplement de la revista Universidades- editada a Mèxic; i va ser cofundador de la revista interactiva de poesia Alfabet. Li agradava el teatre participant-hi com actor amateur i va ser col·laborador a Ràdio Sabadell -on realitzava un original programa de poesia-. A la darrera etapa de la seva vida, quan ja estava malalt, li agradava participar en les sessions de poesia organitzades al Marquet de les Roques. El Francesc mor l’estiu de 2004 a Sabadell als 48 anys d'edat, després d'any i mig d'exercitar la seva enteresa fins al final. En el poema número XVII del seu poemari ‘Trasmudar’ ens diu: "Avui he vist com s'obria la flor. / He Pensat en el misteri de Viure. / En AQUESTA aparent quietud que hi ha dins de les plantes. / En AQUEST secret de colors que guarden". L’Alex Holgado, periodista i amic del Francesc va lloar-lo inspirant-se en aquest poema: “En la seva aparent quietud, en el secret de colors que guardava, en Francesc Brunet era el Poeta, de la manera com són els autèntics artistes, que fan filigrana de la seva pròpia vida. Poeta, pintor, vat, actor, artista de la llum, jardiner, ebenista de l'existència ... Se'ns ha anat l'eina que desbastava la quotidianitat i feia figuretes amb els encenalls només perquè creguéssim, com ell, en la bellesa, l'esperança, i l'alegria....En les muses.” El 2005 Abadia Editors va publicar Trasmudar on es recullen els poemes que amb motiu de la seva malaltia, detectada a principis del 2003, va escriure. Ell en el moment més creatiu de la seva vida, del sofriment en feu metàfora, i de la malaltia poema. I va trasmudar la corporeïtat que sentia extingir-se en un nou cos tangible! En Jaume Ten, també amic del Francesc va escriure sobre ell el següent: “Tothom quan mor -deia un dels personatges de la novel·la de Ray Bradbury Fahrenheit 451-, ha de deixar alguna cosa al darrera... Un fill, un llibre, un quadre, una casa, una paret aixecada o un parell de sabates. O.... un jardí plantat. Alguna cosa que la teva mà toca d'una manera especial, de manera que la teva ànima tingui un lloc on anar quan desapareixies. I quan la gent miri aquest arbre, o aquesta flor que tu vares plantar, tu estaràs allà. No importa el que facis..., mentre canviïs alguna cosa respecte a com era abans de tocar-la, convertint-la en quelcom que sigui com tu quan n'apartis les teves mans. La diferencia entre l'home que es limita a tallar la gespa i l'autèntic jardiner està en el tacte. El tallador de gespa tanmateix podria no haver estat mai allà, el jardiner hi serà per sempre.” En Francesc va venir al mon a Sabadell, a deu graus sota zero, l’any del gran fred, l’any que moriren les oliveres...., potser per això ell va voler convertir-se en un poeta-jardiner que, trasmudava les seves emocions, impressions, en poesia.... L’home que en el darrer any i mig de la seva existència va convertir el seu dolor en poemes de lluita existencial, per sembrar la seva llavor poètica al mig dels nostres jardins, perquè la seva ànima hi fos allà per sempre i que cap climatologia adversa la marcís mai.
Galería d'Imatges de la celebració. Lloc: Plaça de l'Esglèsia Santa María Antiga. Santiga . (Santa Perpètua de Mogoda)